Virginia Woolf, els glaçons de gel, i la por

Virginia Woolf, els glaçons de gel, i la por

‘Plorem molt, i amb les nostres llàgrimes, omplim les glaçoneres i les posem al congelador, per després posar els glaçons en les nostres copes plenes d’alcohol’ / ‘Lloramos mucho, y con nuestras lágrimas, llenamos cubiteras que ponemos en el congelador, para luego llenar nuestras copas llenas de alcohol, con sus hielos de lágrimas’

 

El dolor.
La crueltat.
El sadisme materialitzat
en jocs cruels que fan mal,
això si que uneix.
És una manera d’estimar.
Hi ha amors que son així,
perversos.
Hi ha amors que son un
constant joc en el que només hi ha dos contrincants i la resta no
son més que figurants, un joc sàdic. Marion Cotillard et Guillaume
Canet, Jeux d’Enfants, una de les meves pel·licules preferides. Més
obvi, The Dreamers, menys obvi, Scott Pilgrim. Un tranvia llamado deseo, Laura, Tu vida en 65′ … porque amores que matan, nunca mueren.
Passions tant fortes que
ceguen, amors tant intensos que fan mal.
Mirava l’obra i em veia a
mi.
Jo he estimat així, jo
estimo així, i així, no es pot estimar.
Però jo estimo així.
Jo seria capaç de fer el
mateix en la vida real.
N’estic convençuda.
I pitjor.
Mirava l’obra i em preguntava si les parelles així poden existir en la vida real o només
existeixen a les pel·lícules.
Jo crec que només
existeixen a les pel·lícules,
perquè a la vida real,
un dels dos acaba traint l’altre i admetent que una relació així
no es sostenible. En la vida real.El més realista de tots dos, el
menys somiador.
Jo en canvi sempre soc la
part que creu que la vida és com una pel·lícula i que els amors
així son per tota la vida.
I tinc raó, els amors
així d’intensos, intensos fins a la destrucció només per
demostrar-se la complicitat, aquests amors, son per tota la vida.
Es queden al cor
incrustats com una bala que va avançant cada dia una mica més fins
que t’obre en canal l’arteria principal.
Dos estrelles que quan
estaven juntes brillaven tant tant tant que es cremaven l’una a
l’altra.
Un corazón y un sol lanzando al vacío sus iPhones desde un 12º piso en la madrugada.
Una obra excel·lent, una
adaptació excel·lent i una interpretació excel·lent amb uns
actors excel·lents. Excel·lent és l’única paraula que em ve al
cap. Felicitats per aquesta meravella.
Llarga vida al teatre en català.
 
Moderna con Gafas
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
moderna con gafas

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>