L’infern és ple de circumstàncies ideals

L’infern és ple de circumstàncies ideals

Al final de les obres de teatre sempre tinc el mateix problema, no sé si posar-me a aplaudir o si la obra encara no s’ha acabat i només ho sembla però encara falta una frase, un gest, un moviment.

Perquè el públic no espera a que abaixin el teló per començar a aplaudir, no, comença abans, quan els actors encara son a l’escenari, en posició, interpretant el personatge, quan encara no s’han transformat en l’actor que surt a saludar. I amb les obres modernes que no hi ha teló ja ni us explico.

 

Qui comença a aplaudir? Vull dir, qui és la persona que decideix aplaudir en primer lloc, la persona que inicia l’aplaudiment? Sempre m’havia fet aquesta pregunta perquè el teatre no és la tele, ni Aladín, no hi ha un cartell que diu *Aplause*, ha d’haver-hi algú que comenci a aplaudir no? Ho dic perquè jo no soc. Bé, em feia aquesta pregunta fins que vaig conèixer al Pau, no he anat mai al teatre amb ell, però pel que fa als concerts, us desvetllo el misteri: la persona que comença a aplaudir és ELL. Us pensàveu que éreu vosaltres? Doncs no, i no m’importa que Joan Colomo* sigui el vostre personatge cantant preferit, el que va començar a aplaudir va ser el Pau: assumiu-ho.

 

Però al teatre és més complicat que als concerts, això d’aplaudir, perquè als concerts ja et saps les cançons, ja saps quan acaben, i pot ser que t’hagis oblidat de que una cançó acabava de tal manera i hagis començat a aplaudir abans, si, però en general no et passa. Però al teatre: no tens ni idea de quan acaba la obra, perquè, lògicament, no l’has vista.

Ja de pas aprofito per dir que no entenc a la gent que aplaudeix a l’aterratge dels avions.

 

Al teatre em quedo allà, amb cara de babau, esperant. La gent comença a aplaudir i jo sempre espero uns segons que se’m fan eterns (perquè sembla que és que no t’hagi agradat la obra) a veure si els actors diuen alguna frase final, o si passa alguna cosa més. Ho passo fatal. I pitjor ho vaig passar dimecres a l’estrena de I N C E N D I S al Romea.

 

Dimecres per la tarda, cap a les 17h, la tieta em va dir que tenia unes invitacions per anar a veure Incendis i jo, que havia vist el cartell de la obra en un autobús un parell d’hores abans, vaig dit vale’. No tenia ni idea de que era el que anàvem a veure, ni que durava més de 3 hores, ni que era l’Estrena, jo amb saber que vaig al Romea ja em poso contenta, acostuma a ser un valor segur.

 

Quan vaig veure en Ferran vaig començar a sospitar, però quan vaig veure a la resta de la comunitat cultureta es va confirmar la meva sospita: l’estrena. Vaig pensar en la Marivel Verdú a qui vaig sentir dir la setmana passada a la radio que les estrenes son la pitjor representació que hi ha perquè el públic és molt desagraït, ja que han estat tots convidats. Vaig pensar en que per compensar als convidats desagraïts estava jo que venia entusiasta a … passar pel mig de l’escenari.

 

Si, els nostres seients estaven a l’altra banda de l’escenari, o sigui, a l’escenari, vull dir que no estaven allà on estan els seients. Estava tothom assegut, la sala plenissima i ara puja la rampa, creua l’escenari ple de sorra (l’escenari és de sorra), no caiguis (seria fatal caure en mig de l’escenari en un Romea d’estrena oi?? seria exactament la típica cosa que hem podria passar a mi) i seu, en front de la major part del públic. Puntualitzo: no vaig caure, de tant en tant em passa, que no faig el ridícul.

 

Us podeu imaginar perquè ho vaig passar malament quan la obra va acabar i tothom aplaudia i jo esperava aquell minut que se’m fa etern a veure si la obra havia acabat realment: perquè tenia a tot el públic davant meu i el senyor Ferran Mascarell en línia recta que aplaudia esbojarradament. I jo, allà, com si estigués enfadada. He d’admetre que em vaig quedar amb el dubte de saber si la obra havia acabat realment o si va faltar una frase, una paraula..

La veritat és que els aplaudiments varen ser tant massius, tant forts, tan intensos, tan llargs que els actors van haver de sortir a saludar fins a 5 vegades, mentre jo pensava en la Marivel Verdú, i les estrenes, i el públic desagraït.

 

La obra: E X C E P C I O N A L

 

Heu anat mai a una opera de Strauss? Jo una vegada vaig anar a veure Die Frau ohne Schatten així com aquella que va a veure un concert a l’Heliogàbal sense saber que era una òpera en 3 actes de més de 3 hores. Però em va encantar.

 

Hem va passar el mateix amb Incendis, malgrat no tenir ni idea del que anava a veure, em vaig quedar impressionada. Impressionada per la increïble feina dels actors i les actrius, impressionada per l’adaptació, per la història, per tot plegat. El teatre català està tan amunt, tant tant, no deixem que se’l carreguin.

 

Feia poca estona que havia començat la obra quan vaig tenir un llampeg al cap, estava asseguda al cinema Casablanca de Montevideo esperant a que comencés alguna pel·lícula i van posar un Tràiler, en francès, una tràiler d’una pel·lícula que anunciaven, d’una pel·lícula que em va cridar l’atenció, d’una pel·lícula que es deia Incendies. Aleshores vaig entendre que la obra que havia vingut a veure havia estat adaptada a partir de la mateixa història que aquella pel·lícula que un dia fa temps faig veure anunciada. Aquella pel·lícula que mai vaig arribar a veure. Ara, ja he vist la obra, i de fet, la tornaria a veure.

 

*foto: Maman, Louise Bourgeois (Fundación Proa, Buenos Aires)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
moderna con gafas

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>